Visitant l’exposició de “Constel·lació gràfica” del CCCB
L’1 de desembre passat vaig anar a les portes obertes de la inauguració de l’exposició “Constel·lació gràfica” al CCCB, sobre el còmic radical, amb nou il·lustradores de còmic joves (30-40 anys…) que van del “costumisme a l’abstracció poètica”. Hi anava amb poques ganes, “no és el meu pal”, “com les han triat?”, “tot té la mateixa pinta”, “em trobaré els del mundillo de sempre”…
Uaaaaau, em trobo l’espai de l’entrada amb disc jockey, bola de disco, música potent, pantalles parpallejant, les 9 dibuixants com a grans estrelles com si fossin Lady Gaga, molta conversa entre artistes “ara treballes independent? Estic acabant un projecte, provo noves tècniques…” i vestimenta creativa,… I una cua llarguíssima, estava ple! Evidentment influeix que era gratuït i hi havia barra lliure, però he anat a d’altres presentacions i no et trobes aquesta afluència. Així que ja em vaig animar: “potser el còmic no és un gueto de quatre”.
L’exposició està clarament enfocada a la part del còmic no canònic, (l’anomenen “historieta experimental”) que trenca amb el còmic tradicional i les regles establertes., i que també parla de nous temes que no tocava el còmic de fa uns anys (les inestabilitat, incerteses i perplexitats dels millenials millennials, d’aquesta generació tan ben preparada i amb potser el pitjor futur de la història, del FEMINISME). Visca l’experimentació i l’obertura d’horitzons. Bona premissa com sempre en art. A partir d’aquí m’apareixen els diàlegs de si tot el que trenca motlles és de qualitat i interessant, de quins d’aquests autors i autores es mereixen recolzament públic. Han de passar anys per comprovar quines d’aquestes “propostes radicals” actuals, quan ja no siguin radicals, passen a ser bones obres artístiques. De moment estan fent la funció de remoure i ja és molt! És un còmic “independent” on gairebé ningú viu del que crea, ni les editorials que els (auto) editen. Això si, han sabut crear els seus circuits on trobar-se i dialogar, tot desitjant que s’hi puguin guanyar la vida sense renunciar a la seva independència. El què deixa clara l’exposició és que l’ideal és que còmic tradicional i radical puguin conviure i que cap s’ofegui.
Sota aquesta descripció genèrica que engloba a les 9 artistes, hi ha molta varietat:
Roberta Vázquez, no fa persones, fa fruites en general, tot sobre la precarietat i xarxes.
Bárbara Alca, el seu personatge emblemàtic és un tall de pizza… També fa personatges animals, o objectes…
Conxita Herrero es autodidacta, no té els referents del còmic canònic. El que dèiem: no li interessava perquè el relacionava amb coses de nois, baralles,… Té el còmic “Gran bola de helado” sobre històries petites, li interessa el que diuen els personatges i els passa sense gaire context.
Nadia Hafid li interessen les formes geomètriques i colors plans. I temes com les relacions familiars, la vida a la perifèria, immigració, gestió de la frustració i ràbia. És un estil molt sintètic, no és fàcil d’entrar-hi, semblen gairebé jeroglífics
Marta Cartu fa còmic conceptual utilitzant els elements de l’art contemporani, temes com identitat, autoexigència i competitivitat, els rols de gènere, les noves tecnologies,…Juga amb l’hipertext i la hiperconnectivitat. Amb el còmic “Hola Siri”, en les dobles pàgines planteja les vinyetes desordenades com en una pantalla d’ordinador on el/la lector/a ha de crear el relat
Miriampersand es centra en un món distòpic ple d’elements de ciència ficció. Li interessa la filosofia, l’arquitectura, l’esoterisme, la psicodèlia
Génie Espinosa desenvolupa ambients en un món sense homes al còmic Hoops. Dibuixa persones amb cossos no normatius, arrodonits,…
Ana Galvañ, dibuixa mons estranys. Li Interessa la ficció especulativa.
María Medem, entre l’avantguarda i el pop. De colors molt narratius per als ambients i estats emocionals dels seus personatges, que es qüestionen les seves existències
Per tant, vist de lluny, i sinó és el teu pal, tot sembla el mateix rotllo i gens interessant. Però si apropes la mirada i hi dediques el teu temps descobreixes mons nous diversos. I més encara si t’hi acostes amb un muntatge tan estimulant com el del CCCB, amb reproduccions gegants de pàgines dels seus còmics, dinamitzacions en pantalles, instal·lacions representant escenes, amb vídeos on pots escoltar a cada artista explicar-se. Quin gust. Vaig sentir enveja sana per les carreres d’aquestes autores i el moment dolç que viuen amb aquesta exposició. Entraré o no en els mons que proposen, però segur que vaig sortir amb la ment a cent i qüestionant-me el meu espai creatiu.
“Constel·lacions” és una presentació molt potent, estimulant, amb sensacions i emocions, que pot ajudar a persones que els costa el llenguatge del còmic amb les reproduccions tridimensionals i audiovisuals. Posa la llavor de nous interessos, posa el focus en propostes artístiques amb les que cadascú del públic farà el seu recorregut. I aquesta hauria de ser sempre la funció d’una exposició, no?
Felicitats al Jordi Costa com a director del projecte, a la comissària Montserrat Terrones i al museu per aquesta aposta. Vaig marxar d’allà satisfeta de pertànyer a aquest petit gran món del còmic.
