Saló del còmic de Granada: en el pot petit hi ha la bona confitura.

Companys del còmic m’han recomanat, a vegades, que és millor anar a Salons de còmic més petits, no tan coneguts com Angouleme (per exemple el de Lyon o Names) on trobes representats del còmic igualment (editors, llibreries, dibuixants,…) però no hi ha la massificació asfixiant. I hi vaig pensar quan vaig ser al 27è Salón de Cómic de Granada els passats dies 15-16 d’octubre. 

Allà vaig anar seguint amb la promoció del meu còmic “Una mica d’humanitat” i el còmic col·lectiu “1000 brujas”.

És un Saló molt petit, una vintena de casetes màxim i un petit recinte per a les poques xerrades que va haver-hi. Però en canvi va estar ple de gent en molts moments, molt variada i curiosa. I els professionals assistents es relacionaven molt estretament. Va ser tot un viatge físic (vaig creuar la península), emocional i professional. Des de les expectatives d’una experiència nova i força lluny de Barcelona, fins al (re) trobament amb la gent del còmic. I clar, el contacte amb el públic. Són experiències molt intenses i condensades. No sabria com resumir tanta cosa. El millor que se m’acut és que mireu el 6è Vides de còmic  que he dedicat a aquest viatge personal i professional.

Fent un llistat, començaria per Teresa Valero, Jaume Vaquer , Ricardo Esteban, Víctor L. Pinel, Javier Marquina, Maria Mateos propietària de Comic Stores, Eve Mae i Olga Carmona, Desirée Bressend, TBO , Vázquez, Ibáñez, Alhambra, Carmen de los mártires, “Inmersión”, “Contrapaso”, “Brujeando”, Green Silver Moon,…

Ara que han passat unes quantes setmanes, que el cansament ha passat i la sobre estimulació ha parat (bé, ara en tinc d’altres…), puc veure’m amb calma allà al mig, i em sorprenc de l’energia que cal per ser creadora. I és que si no defenses tu mateixa la teva passió no arribarà al públic que desitges. Fa uns mesos que tinc la imatge d’estar sembrant. Visualitzar-la em relaxa, em dóna sentit a la voràgine que de tant en tant m’aclapara, entre xarxes, esdeveniments públics, picades de porta, trucades, crear, … Perquè sé que sembrant segur que vaig recollint fruits, d’alguns inesperats, però bons segur. Així que el títol d’aquesta entrada del blog es pot reescriure com “En el pot PETIT (Carlota Petit, vaig pas a pas “petit à petit”) hi ha la bona confitura (dels FRUITS que vaig recollint)”.

Recordar vivències tan potents com la de Granada em fan ser conscient del camí que vaig fent. Fa uns anys no hagués imaginat ser-hi com a autora. I seguiré caminant. Amb energia i curiositat.